Racó de Pregària 22/03/2020

Si mai sents que has arribat a la fi del camí, potser sí que aquell dia seràs mort.
Quelcom semblant passa amb el fet de "creure". 
Creure és una experiència viva i de vida, que s'ha de construir, deconstruir i reconstruir cada dia, perquè hem de creure en la alegria i en la tristesa, en la salut i en la malatia, i avui podríem dir: en llibertat o confinats.
Algú va escriure aquest credo personal que avui compartim amb tots vosaltres. 
És el seu credo. Com seria el teu? 





Crec que val la pena creure.
Crec que he tingut la sort de tenir els pares que tinc, que des de la seva senzillesa i sense ni adonar-se’n, m’han omplert el sarró de fortaleses que mica a mica vaig descobrint.
Crec que no li vaig posar fàcil a Déu, quan em proposà la vocació escolàpia, i que va aprofitar la meva duresa de cor per obrir-me els ulls.
Crec que val la pena ser amic de tants i tantes que com jo creuen, i de tants i tantes que no creuen.
Crec que he tingut la gran sort de trobar-me gent esplèndida pel camí, i altres que, de tant en tant, van  tan perduts com jo, però que avui jo per tu i demà tu per mi, plegats, anem fent via.
Crec que ens equivoquem quan confonem els mitjans que ens ofereix la religió amb les fites que cerca la fe.
Crec que educar és estimar, i per això crec que l’educació pot transformar el món.
Crec en una fe de la que brolla la justícia i la lluita contra el mal.
Crec que val la pena donar la vida per canviar tot allò que deshumanitza la persona.
Crec en la bellesa a través de la qual Déu es manifesta: en un paisatge, en una composició musical, en un somriure, en un petó; i crec en la capacitat humana d’aconseguir tantes coses bones a través del pensament, de la ciència, de la tècnica i de la raó.
Crec en tots aquells misteris de l’existència que m’acosten a Déu.
Crec, perquè creure m’obliga a cercar el millor de mi mateix.
Crec que estic molt lluny de viure a fons els valors que Jesús proposa a l’Evangeli, però sense ni adornar-me’n, aquesta debilitat meva, el bon Déu, me la retorna com a fortalesa per continuar avançant.
Crec que és una meravella fer una parada de tant en tant per endinsar-se en el silenci, i observar el que bull dintre d’un mateix, al foc de l’Esperit.
Crec que la fe és fràgil com una terrissa de fang que cal cuidar perquè no es trenqui, però que si en ella no s’hi planta res, res no hi creix, i aleshores no serveix per gaire cosa. 
Crec que hem d’esforçar-nos cada dia per mantenir ferma la bondat del cor.
Crec que és bo confiar en Déu i en els altres, però encara és millor, malgrat pugui doldre, preguntar-se si Déu i els altres confien en tu.
Crec en la cara i la creu de la fe, que són la joia de la resurrecció i el silenci de la creu de Jesús.
Crec que he rebut el do de la fe per viure-la i per transmetre-la, i ai de mi si no ho fes!
Crec que sóc aquí per aportar el meu granet de sorra a aquest món, i em sorprenc quan algú m’expressa el seu agraïment per haver-lo aportat, sense ni adonar-me’n.
Crec que el viatge pot ser llarg o curt, però a la fi m’agradaria poder dir: ja he arribat, ja sóc aquí!
Per això i per moltes altres coses que ni sé, crec.


Autor: E.P.B., Monestir de Poblet - 2014




Comentaris