I Déu...? Lluís Espinal


De vegades, el món ens sembla buit,
sense Déu.
Hi ha injustícies, i Déu calla.
Ha deixat el món tan
a les nostres mans
que tenim la possibilitat de destruir-lo,
i de crucificar, fins i tot,
el mateix Déu.

A tot estirar, ens imaginem un Déu llunyà,
més enllà dels núvols,
com una immensa galàxia.
Per això, quan ens sentim sols,
enyorem tant el tebi contacte humà...

Senyor del misteri,
fes que sentim la teva presència
en el cor de la vida.
Volem trobar-te al fons
de la quotidianitat.

Ets tan a prop
que és un error anar, lluny, a cercar-te.
Ets present entre nosaltres,
en cadascú.
Et reveles en tot el que ens fascina
o ens fereix.

Ets present en la nostra intimitat
feta diàleg, quan s’encén la pupil·la
de l’amor interpersonal.

Sabem que el pecat és, només,
una adoració deturada a mig camí.

Vine, Senyor Jesús!
En realitat, però, ja has vingut,
ja estàs venint.
L’eternitat ja ha començat.
Només ens falta veure-hi.

Mentrestant, amb els ulls ben oberts,
et cercarem en tots els rostres humans.
Sabem que et reveles constantment
en cada somriure,
en cada dificultat.

Obre’ns l’oïda, Senyor,
com una antena expectant,
perquè puguem sentir el teu batec
clonat en cada ésser humà.

Que no et cerquem, només,
en el temple, sinó en la comunió
de la gòndola i la vorera.
Que no et vegem, només,
en el Sant Crist, sinó en la crucifixió
del suburbi i del penal.
Que et sapiguem trobar, Senyor,
present en els nostres germans,
sobretot en els més pobres i oprimits.












Quadern Eides, núm.92 (març 2020) pàg.23




Comentaris